El tiempo de los amnésicos

Les incerteses, les inconsistè ncies, les pors i les obsessions de cada è poca en condicionen l'art, i el cinema é s un dels dispositius que les recull, les estilitza i les llanç a de nou a l'espectador. Des de la dè cada de 1990 el cinema ens convida a desconfiar dels seus relats. Els anomenats 'mind-game films' convoquen narradors amnè sics, dorments o mentiders pels quals transiten figures detectivesques que acaben descobrint-se com a culpables del misteri que investiguen; escriptors turmentats só n devorats per les seues ficcions; els protagonistes projecten, sense saber-ho, 'doppelgä ngers' sinistres que circulen com personatges reals. Sovint, ni l'espectador ni els protagonistes só n conscients del delirant punt de vista des del qual s'enuncia la histò ria fins a ben avanç ada aquesta. No obstant això , l'alteració temporal d'aquests films (la no linealitat) i les impossibles contradiccions que van esquitxant-ne els arguments ens porten a sospitar de la fiabilitat de la narració . Així , aquest tipus de cinema posa en evidè ncia, per exemple, les promeses và cues de la sobreabundà ncia d'imatges i les noves tecnologies com a suports de la memò ria i identitat del subjecte contemporani, de manera que es demanda un esforç d'interpretació inusual a l'espectador, que s'enfronta a alguns fantasmes del seu temps. Per a facilitar aquesta descodificació , ací s'analitzen els mecanismes narratius, arguments i motius visuals mé s recurrents d'aquest cinema.